El documental visionat el proppassat dimecres 27 d'octubre s'anomena "Los niños de la estación Leningradsky" i fou presentat al programa Documentos TV.
És un documental interessant de veure, tot i que fa posar els pels de punta. Tot i així, és una realitat que no hem d’obviar, una realitat molt dura. Em va impactar molt. Quan vaig arribar a casa el vaig buscar per internet i el vaig tornar a veure amb la meva mare.
Cert, un documental molt dur i impactant. Verónica a mi em va passar el mateix, vaig arribar i els vaig dir als meus pares si el volien veure, els vaig avisar que era força impactant...
Tot i que va ser molt dur i impactant, com molt bé han dit les meves companyes, s'ha de tenir en compte que és la realitat que ens envolta, per això, és important tenir-la present.
Realment, va ser una gran idea que ens passessis aquest visionat, Ernest!
Tot i així, sóc d'aquelles persones que si l'hagués mirat sola a casa hagués començat a plorar. A part, d'això, em va remoure el pensament ja que conec una parella (amics dels meus pares) que ara estan a Rússia a buscar un nen adoptat. És per aquest motiu que el documental em van questionar algunes preguntes tals com:
-Què seria d'aquest nen que aquests amics han adoptat si es quedés a Rússia?? Seria un nen més dins el col.lectiu de nens que hem vist al reportatge?
-Què podem fer nosaltres davant aquestes situacions? És important conèixer la realitat, però també seria molt interessant poder donar un cop de mà per ajudar a fer un món millor.
-No hi ha cap mena d'institució (deixant de banda els orfenats) que puguin orientar-los per tal d'aconseguir en un futur millor?
Espero, amb molta il.lusió que arribi aquest nen rus del qual us parlo. No obstant, me'l miraré amb un altres ulls, sabent la sort que ha tingut de poder ser adoptat per unes persones que intentaran aconseguir el millor per a ell.
- Quan els nens i nenes picaven als vagabunds dient que no els volia ningú: molt paradoxal perquè ells d'alguna manera tenen un destí versemblant si no hi ha quelcom que ho canviï.
- Quan un dels guardes emplena de pegamento a un dels nens i aquest es treu la pell a tires: potser en un intent de que el nen odies el pegamento? potser per ràbia i poca empatia? Difícil d'entendre en una societat civilitzada.
- Quan una de les nenes del reportatge mor: permet que l'espectador observi la part més dura i real de la situació d'una manera directa- conèixer a un nen viu i veure'l mort sense saber el per què però imaginant diverses situacions tràgiques.
Hi ha molts d'altres instants de la pel·lícula a destacar, suposo que per això és un documental premiat: fa viure a l'espectador unes sensacions molt properes a la realitat dels protagonistes.
A mi també em va impresionar molt el video! estic d'acord amb la Miriam quan parla de l'escena en que la policia emplena la cara del nen de pegamento! va ser una de les escenes que més ràbia em va fer i que més em va impactar. No entenc com una persona pot fer una cosa així amb un nen que està amb les condicions que estaven aquells..
Aquest documental l'habia vist ja fa uns anys. Cada vegada que l'he vist, la sensació que tingut ha estat la mateixa. Per un cantó llàstima per la situació que viuen els nens, però el sentiment que té mes rellevància per a mi, és la ràbia, la impotència i la indignació. En primer lloc, cap a una societat totalment hipòcrita que es va precipitar cap a un capitalisme, després d'anys d'un comunisme que ni de bon tros tenia res a veure amb els fonaments i bases de les quals es presumía. Aquesta situació ha donat com a resultat la misèria per a la meitat de la població, d'un dels països més grans del món.
De fet els pròpis treballadors de l'estat, els funcionaris policies així com els guardes de seguretat, apliquen una brutalitat física i un maltractament contra aquests nens, fet que per a mi, és equiparable al terrorísme i sinó expiqueu-me quina diferència hi ha, quan estem davant de forces de la seuretat pagades per l'estat, que maltracten físicament a una població, víctima de la situació del mateix estat.
D'altre banda, una de les coses que més m'impacta del documental, és que la gent adulta pugui passar per davant d'un nen de 8 anys que viu a l'estació sense ni tan sols inmutar-se. Ja sé que veure aquesta imatge cada dia crea una tolerància a l'impacte, però aquest procés és encara més indignant. És més fàcil acostumar-se a la misèria aliena que fer alguna cosa per solventar-la.
Aquests nens expliquen com han marxat de les seves cases i han deixat les seves famílies, perquè la situació amb elles era encara pitjor. Famílies desestructurades, maltractaments, alcoholísme..etc. Els nens han trobat a l'estació, un submón on es troben amb altres nens que han passat i estàn passnbt per la mateixa situació. Clar que hi ha un sentiment pertinença i companyerisme en ells. Es senten més segurs inclús que a les seves pròpies cases.
La única cosa que aquests nens necessiten per poder començár una vida constructiva "normal" és una família que els proporcioni les conicions bàsiques per a viure, amor i seguretat.
Un dels testimonis que més em va cridar l'atenció, va ser el d'un nen que afirmava haber apunyalat al seu pare. Aquest nen va respondre a la brutalitat del seu pare, de la mateixa manera que ell, de la única que habia après. Com pensem que actuaràn aquest nens quan siguin joves i adults? La majoria passaràn la pressó, hi poso la mà al foc. Doncs com volem que aquesta gent reaccioni contra un estat que no només no els ha donat res (ni una oportunitat), sinó que els ha castigat per la seva situació miserable? Doncs respondràn de la única manera que han après.
Els 90 i la primera dècada del S.XXI està creant una generació de persones sense possibilitats, opcions de futur ni esperances uqe uns anys més tard condemnaràn per robatoris, violència, etc.
La part de la cola, el disolvent, el vodka...es clar que impacta, però no em sorprèn. La única manera que tenen per fer suportable la seva vida quotidiana, és evadint-se de la pròpia realitat, i el mètode més antic utilitzat per l'home per aconseguir-ho, han estat les drogues, sigui quina sigui la seva forma o composició. És la única manera d'estancar el patiment psicològic, i també el físic i continuar vivint sense cap motiu.
Quan tantes famílis abandonen els seus fills (o els deixen marxar de casa sense buscar-los, que bé a ser el mateix amb diferent nom) és un sige d'alarma que significa que alguna cosa no funciona gens bé en un estat. Hauria de ser una qüestió d'estat, slventar, o almenys intentar-ho amb unes intencions reals. Llàstima que no sigui "el què es porta" a les societats del "primer món".
M'ha impactat molt les imatges. La nostra societat hauria de veure més imatges d'aquesta mena. Ser conscients que les coses, els fets,...les situacions existeixen i que no només existim nosaltres i que no tot és tan bonic com ens creiem.
TRAIEM-SE EL VEL DELS ULLS I OBSERVA LA REALITAT REAL I NO LA FICCIÓ!
He buscat aquest documental per internet, ja que hi havia tots aquests comentaris sobre ell, el qual era interessant però molt dur. L'he mirat i he de dir que m'ha impressionat i és molt dur veure en quines circumstàncies viuen aquests nens.
És un documental interessant de veure, tot i que fa posar els pels de punta. Tot i així, és una realitat que no hem d’obviar, una realitat molt dura. Em va impactar molt. Quan vaig arribar a casa el vaig buscar per internet i el vaig tornar a veure amb la meva mare.
ResponEliminaCert, un documental molt dur i impactant.
ResponEliminaVerónica a mi em va passar el mateix, vaig arribar i els vaig dir als meus pares si el volien veure, els vaig avisar que era força impactant...
Bones Festes!
Carla García
Fantàstic documental!
ResponEliminaTot i que va ser molt dur i impactant, com molt bé han dit les meves companyes, s'ha de tenir en compte que és la realitat que ens envolta, per això, és important tenir-la present.
Realment, va ser una gran idea que ens passessis aquest visionat, Ernest!
Fins aviat!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaAquest reportatge, em va agradar molt!
ResponEliminaTot i així, sóc d'aquelles persones que si l'hagués mirat sola a casa hagués començat a plorar. A part, d'això, em va remoure el pensament ja que conec una parella (amics dels meus pares) que ara estan a Rússia a buscar un nen adoptat. És per aquest motiu que el documental em van questionar algunes preguntes tals com:
-Què seria d'aquest nen que aquests amics han adoptat si es quedés a Rússia?? Seria un nen més dins el col.lectiu de nens que hem vist al reportatge?
-Què podem fer nosaltres davant aquestes situacions? És important conèixer la realitat, però també seria molt interessant poder donar un cop de mà per ajudar a fer un món millor.
-No hi ha cap mena d'institució (deixant de banda els orfenats) que puguin orientar-los per tal d'aconseguir en un futur millor?
Espero, amb molta il.lusió que arribi aquest nen rus del qual us parlo. No obstant, me'l miraré amb un altres ulls, sabent la sort que ha tingut de poder ser adoptat per unes persones que intentaran aconseguir el millor per a ell.
Ens veiem a la propera classe!
Les escenes que més em van impressionar van ser:
ResponElimina- Quan els nens i nenes picaven als vagabunds dient que no els volia ningú: molt paradoxal perquè ells d'alguna manera tenen un destí versemblant si no hi ha quelcom que ho canviï.
- Quan un dels guardes emplena de pegamento a un dels nens i aquest es treu la pell a tires: potser en un intent de que el nen odies el pegamento? potser per ràbia i poca empatia? Difícil d'entendre en una societat civilitzada.
- Quan una de les nenes del reportatge mor: permet que l'espectador observi la part més dura i real de la situació d'una manera directa- conèixer a un nen viu i veure'l mort sense saber el per què però imaginant diverses situacions tràgiques.
Hi ha molts d'altres instants de la pel·lícula a destacar, suposo que per això és un documental premiat: fa viure a l'espectador unes sensacions molt properes a la realitat dels protagonistes.
Miriam
A mi també em va impresionar molt el video!
ResponEliminaestic d'acord amb la Miriam quan parla de l'escena en que la policia emplena la cara del nen de pegamento! va ser una de les escenes que més ràbia em va fer i que més em va impactar. No entenc com una persona pot fer una cosa així amb un nen que està amb les condicions que estaven aquells..
Aquest documental l'habia vist ja fa uns anys. Cada vegada que l'he vist, la sensació que tingut ha estat la mateixa.
ResponEliminaPer un cantó llàstima per la situació que viuen els nens, però el sentiment que té mes rellevància per a mi, és la ràbia, la impotència i la indignació.
En primer lloc, cap a una societat totalment hipòcrita que es va precipitar cap a un capitalisme, després d'anys d'un comunisme que ni de bon tros tenia res a veure amb els fonaments i bases de les quals es presumía. Aquesta situació ha donat com a resultat la misèria per a la meitat de la població, d'un dels països més grans del món.
De fet els pròpis treballadors de l'estat, els funcionaris policies així com els guardes de seguretat, apliquen una brutalitat física i un maltractament contra aquests nens, fet que per a mi, és equiparable al terrorísme i sinó expiqueu-me quina diferència hi ha, quan estem davant de forces de la seuretat pagades per l'estat, que maltracten físicament a una població, víctima de la situació del mateix estat.
D'altre banda, una de les coses que més m'impacta del documental, és que la gent adulta pugui passar per davant d'un nen de 8 anys que viu a l'estació sense ni tan sols inmutar-se.
Ja sé que veure aquesta imatge cada dia crea una tolerància a l'impacte, però aquest procés és encara més indignant. És més fàcil acostumar-se a la misèria aliena que fer alguna cosa per solventar-la.
Aquests nens expliquen com han marxat de les seves cases i han deixat les seves famílies, perquè la situació amb elles era encara pitjor. Famílies desestructurades, maltractaments, alcoholísme..etc. Els nens han trobat a l'estació, un submón on es troben amb altres nens que han passat i estàn passnbt per la mateixa situació.
Clar que hi ha un sentiment pertinença i companyerisme en ells. Es senten més segurs inclús que a les seves pròpies cases.
La única cosa que aquests nens necessiten per poder començár una vida constructiva "normal" és una família que els proporcioni les conicions bàsiques per a viure, amor i seguretat.
Un dels testimonis que més em va cridar l'atenció, va ser el d'un nen que afirmava haber apunyalat al seu pare.
Aquest nen va respondre a la brutalitat del seu pare, de la mateixa manera que ell, de la única que habia après.
Com pensem que actuaràn aquest nens quan siguin joves i adults?
La majoria passaràn la pressó, hi poso la mà al foc. Doncs com volem que aquesta gent reaccioni contra un estat que no només no els ha donat res (ni una oportunitat), sinó que els ha castigat per la seva situació miserable? Doncs respondràn de la única manera que han après.
Els 90 i la primera dècada del S.XXI està creant una generació de persones sense possibilitats, opcions de futur ni esperances uqe uns anys més tard condemnaràn per robatoris, violència, etc.
La part de la cola, el disolvent, el vodka...es clar que impacta, però no em sorprèn. La única manera que tenen per fer suportable la seva vida quotidiana, és evadint-se de la pròpia realitat, i el mètode més antic utilitzat per l'home per aconseguir-ho, han estat les drogues, sigui quina sigui la seva forma o composició.
És la única manera d'estancar el patiment psicològic, i també el físic i continuar vivint sense cap motiu.
Quan tantes famílis abandonen els seus fills (o els deixen marxar de casa sense buscar-los, que bé a ser el mateix amb diferent nom) és un sige d'alarma que significa que alguna cosa no funciona gens bé en un estat. Hauria de ser una qüestió d'estat, slventar, o almenys intentar-ho amb unes intencions reals. Llàstima que no sigui "el què es porta" a les societats del "primer món".
Un documental que de ben segur que no deixa indiferent a ningú. I malauradament, una realitat!
ResponEliminaCom bé dieu... no deixa indiferent a ningú... Dur.. sembla que hagi de ser ficció, però per desgràcia és pura realitat.
ResponEliminaFantàstic documental malgrat la seva duresa!
ResponEliminaPell de gallina...!
M'ha impactat molt les imatges. La nostra societat hauria de veure més imatges d'aquesta mena. Ser conscients que les coses, els fets,...les situacions existeixen i que no només existim nosaltres i que no tot és tan bonic com ens creiem.
ResponEliminaTRAIEM-SE EL VEL DELS ULLS I OBSERVA LA REALITAT REAL I NO LA FICCIÓ!
He buscat aquest documental per internet, ja que hi havia tots aquests comentaris sobre ell, el qual era interessant però molt dur. L'he mirat i he de dir que m'ha impressionat i és molt dur veure en quines circumstàncies viuen aquests nens.
ResponElimina